Què queda d´una realització que no ha buscat al ballarí, els seus millors moviments, les seves piruetes més assajades? On resta la dansa? S´entén igual que amb una realització ortodoxa? On roman quan la majoria d´elements tècnics juguen en contra o senzillament la ignoren? Encara és dansa?
Normalment la més mínima realització cinematogràfica o televisiva (una càmera sense muntatge) busca el pla que capta més informació del ballarí i de la seva coreografia, que l´enquadrament no faci perdre detall dels moviments. S´opta, comunament, pel pla general, obert i quasi fixe i els petits inserts de plans amb detalls que s´han volgut ressaltar. Hi ha una intenció clara de no pertorbar ni interferir cap moviment. El vídeo és, simplement, un ull atent, dòcil i ensinistrat. El cànon visual, què hem de veure i com, fa anys que està metabolitzat (ara ho entenem tot!)
Contradansa, com el ball al que fa referència on les parelles que ballen han de situar-se unes davant les altres (confrontació?), vol buscar una síntesis d´ambdues disciplines des de la radicalitat (essència?) de les seves propostes: el vídeo mostrarà plans, el ballarí ballarà. Cap dels dos abandonarà aquest dogma per fer-se´n compatible.
Aquesta exposició estima la dansa. I el vídeo. Però vol veure´ls en una nova situació, una nova relació en que hagin de necessitar-se de veritat i, malgrat funcionar en esferes diferents, puguin trobar un territori comú i fusionar-se en un significat no planificat.
Contradansa és vídeo dansa. O una forma de vídeo dansa oferta a l´espectador àvid de polisèmia crua.